Perquè, al cap i a la fi, donar d’alta la salut no és tornar a ser el mateix d’abans. És ser algú nou, que sap el valor d’un dia sense dolor, d’un respir fondo, d’un cos que, finalment, descansa en pau. I és, sobretot, recordar cada matí: avui estic viu, avic estic sa, avic estic de tornada a casa.
Recordo el dia que el metge va pronunciar aquelles paraules. Fins aleshores, la malaltia havia estat un paisatge gris i constant: el sostre de l’hospital, el brunzit de les màquines, les agulles, els silencis incòmodes. La salut s’havia convertit en una absència, en un record borrós d’energia i normalitat. Estar ingressat és viure en un limbo on el temps no avança, sinó que s’arrossega. Cada dia era una lluita petita per mantenir l’esperança, per confiar que aquell cos que em traïa tornaria a ser meu. la meva salut dar de alta
Hi ha moments a la vida que queden gravats a la memòria no per la seva espectacularitat, sinó per la seva càrrega simbòlica. Un d’aquests moments és, sens dubte, rebre l’alta mèdica. La frase "la meva salut, dar d’alta" no és només un tràmit administratiu; és el certificat d’una segona oportunitat, el punt final d’un capítol de por i incertesa, i el començament d’un retorn cap a un mateix. Perquè, al cap i a la fi, donar